Sortirem el 15 de maig amb un objectiu concret i definit, el nevat Huantsán 6.395 m, per la cara SE en Eloi Callado (alpinista català resident al Bruc), Carlos Bühler (alpinista nord-americà resident a Canadà) i jo. Ens dirigim a la ciutat de Huaraz, al nord del Perú (a 8 hores de bus de la seva capital, Lima), lloc on realitzar compres i acabar de clarificar i ordenar els últims detalls per endinsar-nos a la Cordillera Blanca.
Els primers 14 dies els dediquem a contactar amb els arrieros, contractar un cuiner de camp base, aclimatar fent puntes d’alçada, i visualitzar i estudiar acuradament “com respira el nostre futur objectiu” –Cara SE del nevat Huantsán-
Es tracta d’una gran muntanya, dins la Cordillera Blanca (compartint el segon lloc de màxima alçada amb el conegut Huandoy), però trobant-se en una posició, respecte als altres nevats, bastant més anònima i inexplorada. Es tracta d’una muntanya que només compta amb 3 rutes que assolixen el seu cim principal, la original de 1952 escalada per la cordada francesa liderada per Lionel Terray, la paret oest escalada per els americans i la aresta est també oberta per una expedició multitudinària francesa, entre ells Marc Batard, que van fixar 2.000 m de corda.
Un intent d’obertura a finals dels setanta, per la vessant SE, resulta fatal per una cordada francesa, en caure’ls-hi un serac de la part somital.
L’últim intent conegut per aquesta vessant, és el que fan en Bullock i el seu company (reconeguts alpinistes anglesos d’avantguarda), ara fa 2 anys.
Juntament amb els meus companys, tracem un itinerari, sobre paper, en aquesta gran paret sud-est de 1700 m. de desnivell, on podem identificar la escalada menys amenaçadora dels grans perills objectius que amaga aquest indret, seracs, canelobres gegants de glac i roques descompostes inestables.
Sortim de Chavín de Huantar per fer l’aproximació al camp base, acompanyats d’un cuiner, 2 arrieros, 6 rucs, 2 cavalls que ens permetran establir un camp base més o menys còmode.
El temps no acaba d’estar prou bé com per afrontar una paret que ens portarà sobre 10 dies escalant-la. Dubtes, anàlisi, diferents valoracions entre nosaltres,… els dies passen, estem aclimatats, però la muntanya no ens transmet prou confiança com per fer un atac definitiu pel mig de la majestuosa paret sud-est mai escalada.
Valoració i presa de decisions, canvi de ruta per la mateixa quebrada (així anomenen a les valls). Dia 8 sortim per escalar un sub-esperó orientat sud, que ens condueix al esperó principal. Després d’un primer camp d’alçada a 5100 m. arribem a la confluència d’esperons escalant durant 8 hores amb motxilles de 30 quilos. Ens trobem a cota 5.600 m. amb neu de pèssima qualitat (neu sucre), amb una aresta vertiginosament aèria, on la sensatesa ens convida a prendre una decisió inequívoca, per tal de no caure en un parany de laberíntics obstacles, on la retirada podria arribar a ser incerta, o clarament impossible.
La decisió està presa, farem una segona nit sota un serac, lleugerament per sota de la aresta principal sud.
El temps és estable per la nit i matinada i cap a les 10 h del matí sempre s’ennuvola i comença a nevar.
Abandonem l’idea del Huantsán, i optem per baixar per la vessant oest i explorar la quebrada de la gran gelera de Rajacolta, on el dia 10 de juny aconseguim escalar el nevat Rurec 5.700 m., per la poc transitada cara est.
Després d’un descens pesat i de difícil endevinar, arribem al llac de Rajacolta per dirigir-nos a Huaraz, de nou, a descansar i valorar si ens és possible escalar una altra gran muntanya peruana.
Tot i que tenim el camp base, amb el cuiner, muntat a la cara est de la cordillera blanca, fem gestions per enviar arrieros a recollir tot el campament i portar-lo de nou a Huaraz.
Mentrestant, valorem que si esperem tot el material del camp base per poder sortir de nou cap a una altra muntanya, haurem perdut molts dies, i les possibilitats d’èxit minven substancialment.
Decidim descansar dos dies i el dia 13 sortim direcció a Cashapampa (3 hores de viatge amb cotxe) per intentar el famós i mundialment conegut nevat Alpamayo 5.947 m (És un dels pics més rellevants de la Cordillera Blanca als Andes peruvians i ha estat declarat per l’UNESCO com “la muntanya més bonica del món” durant el Concurs de Fotografia Escènica de Munic de 1966).
Gaudint d’una bona aclimatació tots tres, el mateix dia 13 arribem al camp base després de 7 hores d’aproximació, amb poc material, acompanyats d’un arriero i dos rucs. L’endemà pugem al camp d’alçada a 5400 m., plantem tenda, descansem 3 hores i escalem la cara oest de l’Alpamayo per la via directa francesa en 6 hores.
Dia 16 en Carlos Bühler ha de retornar a Lima, per qüestions familiars, i en Eloi i jo ens prenem un dia de descans, sense baixar del camp d’alçada, per atacar la que serà la nostra última ascensió aquí al Perú, en aquesta temporada, l’esperó central de la cara nord del nevat Quitaraju 6.040 m.
El dia 17 escalem la cara nord del Quitaraju (700 m de paret), després de 6 hores d’escalada, amb equipament molt lleuger, arribem al cim a les 8 hores del matí, el descens el realitzem mitjançant 10 ràpels per la mateixa cara nord (primera ascensió d’aquest any per la cara nord en el Quitaraju), pernoctem al camp base i el dia 18 ja ens trobem de nou a Huaraz, després d’un frenètic descens a contrarellotge, per recollir la resta de les nostres pertinences a Huaraz, i no perdre el vol de tornada a casa.
Joan Solé Rovirosa (Alpinista i Guia d’Alta Muntanya)
